Durant les dues jornades del FSCat 2010 que va tenir lloc a la Universitat de Barcelona el dissabte i diumenge, 30 i 31 de gener, van assistir més de 3000 persones. Durant els dos dies es van organitzar més de 100 seminaris i tallers, exposicions i altres activitats culturals amb un clar sentiu reivindicatiu amb l’objectiu de plantejar alternatives a l’actual crisi del sistema capitalista amb les seves múltiples vessants.

El FSCat 2010 es va clausurar el diumenge al migdia amb un dinar popular al claustre de la Universitat. Abans va tenir lloc una concorreguda Assemblea de Moviments Socials, on els moviments i col·lectius de Catalunya van exposar les seves reivindicacions i les accions que es portaran a terme durant aquest any. A l’Assemblea, van ser moltes les crides per la unitat del les accions dels diferents col·lectius i per fer un front comú davant les polítiques de la Unió Europea, que durant aquest semestre presideix l’estat espanyol.

L’Assemblea es va concloure amb la lectura d’una declaració unitària que recull les principals denúncies i reivindicacions dels col·lectius que van participar i organitzar el FSCat 2010. A la declaració es fa també una crida per participar en la propera Assemblea que tindrà lloc el 13 de febre a les 10 hores, a l’Ateneu la Torna (carrer Sant Pere Màrtir, 37, Barcelona)

>> Declaració de l’Assemblea de Moviments Socials de Catalunya (FSCat 2010) i properes accions dels moviments socials de Catalunya – pdf

Segueix  les notes i reculls de premsa: http://fscat.blog.pangea.org/comunicacio-i-premsa/convocatories-i-notes-de-premsa/

WEB FSCAT: http://fscat.blog.pangea.org/

La seva autora, Rosario Hernández Catalán, ens ha enviat el pdf per compartir-lo a la web….más que nada porque sólo se imprimieron mil ejemplares y ya está casi agotado.

estudi_Rosario Hdez.Catalan

Barcelona (ACN).- Un miler de persones han participat aquest dijous al vespre a Barcelona a la manifestació anticapitalista, convocada per la campanya ‘Contra l’Europa del Capital, la Crisi i la Guerra’ i el Fòrum Social Català, que es fa coincidint amb la reunió de ministres de Treball de la Unió Europea (UE) a la capital catalana. Amb sortida dels Jardinets de Gràcia i davant una forta vigilància policial, la concentració ha avançat Passeig de Gràcia avall darrera una gran pancarta amb el lema ‘Contra l’Europa de l’atur i la precarietat, repartim el treball i la riquesa’. Els manifestants han tallat l’avinguda Diagonal durant 30 minuts i han provocat retencions de trànsit en els dos sentits de la marxa.

ACN: Agència Catalana de notícies.

Recordem que Dones x Dones i La Marxa Mundial de Dones van fer la crida per convocar el BLOC FEMINISTA a la manifestació.
http://www.caladona.org/2010/01/manifestacio-a-barcelona-contra-la-trobada-de-ministres-de-treball-de-la-ue-28-de-gener-2010/

Font original: http://noue2010.blogspot.com/2010/01/2010-no-leuropa-del-capital-la-crisi-i.html

Per una Europa social, dels pobles i de la pau

A partir de l’1 de gener de 2010 l’Estat espanyol tindrà la presidència de la Unió Europea (UE). El govern de Zapatero intentarà utilitzar la presidència de la UE com una operació de màrqueting per rellançar la seva presidència i seguir venent la farsa que la crisi s’ha acabat. La crisi actual, lluny de ser una crisi conjuntural passatgera, és una veritable crisi sistèmica, econòmica i financera, social, ecològica i energètica, i alimentaria. No estem al final de la crisi i el més dur encara està per arribar.

Una Unió Europea antidemocràtica

La Unió Europea dibuixada pel Tractat de Lisboa, que repren l’essencial de la fallida Constitució Europea, és una UE antidemocràtica, on les decisions es prenen allunyades de la ciutadania i sense cap possibilitat de control democràtic, en connivència amb els grups de pressió proempresarials. La presidència espanyola de la UE té com a un dels seus objectius profunditzar aquesta lògica, desenvolupant mesures per el Tractat de Lisboa.

La professionalització de la política, els lligams cada cop més estrets entre el món empresarial i la política, i les polítiques neoliberals han generalitzat la corrupció en molts països de la UE, com ho mostren els recents escàndols a casa nostra. La corrupció, lluny de ser un problema causat per actituds individuals mogudes per l’avarícia, és una conseqüència del model econòmic implementat als darrers anys, basat en l’especulació i la desregulació.

La crisi l’està pagant la classe treballadora

L’opció de les elits polítiques i econòmiques de la UE és intentar transferir el cost de la crisi als sectors populars. Per tot arreu les mesures dels governs de la UE busquen que la crisi la paguin les i els assalariats i aprofundeixen les polítiques neoliberals, mitjançant acomiadaments massius i l’increment brutal de l’atur, retallada i moderació dels salaris, amenaçant els drets socials conquerits a través de noves “contra-reformes” laborals i de pensions, i afavorint descaradament als rics organitzant rescats bancaris, aplicant politiques fiscals regressives, i claudicant front a les grans multinacionals. Durant la presidència espanyola de la UE es pretén abordar la revisió de l’anomenada “Estratègia de Lisboa”, que defineix la política d’ocupació dels països de la UE, profunditzant la seva orientació neoliberal malgrat el seu fracàs evident.

La combinació entre precarietat, salaris de misèria, dificultats per accedir a un habitatge digne, que afecta de forma particular a la joventut, i l’augment incessant de l’atur transforma la crisi econòmica en una veritable crisi social que deixa a l’estacada milions de persones, amb dificultats per arribar a finals de mes i satisfer les necessitats bàsiques. A més, continuen les polítiques de privatització i la mercantilització dels serveis públics, especialment en sectors com la sanitat, l’educació, l’energia o el transport, amb l’aplicació de directives liberalitzadores i polítiques com les del procés de Bolonya.

Les dones patim més l’impacte de la crisi

Les dones sofreixen de forma particular l’impacte de la crisi, pateixen discriminació al mercat de treball, taxes d’atur i precarietat més elevades a les dels homes i carreguen gran pes de la debilitat dels mecanismes de l’Estat del benestar, degut al desigual repartiment del treball domèstic i la cura. L’ascens de la dreta populista dins la UE difon concepcions reaccionàries sobre la família, la sexualitat, les opcions sexuals, i el paper de la dona a la societat i amenaça en retallar drets com el de l’avortament, encara conquerit de forma molt limitada.

La població immigrant és el cap de turc de la crisi

En aquest escenari augmenta la pressió vers la població inmigrant. Si abans de la crisi la inmigració va ser requerida per ser superexplotada sense drets en els pitjors treballs, ara s’incrementen les expulsions, s’articula un pla de retorn i s’accentua la repressió. La política de la UE (i la Llei d’Estrangeria) és aixecar més murs i externalitzar les fronteres. Aquesta política de racisme institucional situa els i les inmigrants com a culpables de la crisi per tal d’ocultar la responsabilitat del sistema, fomentant així la divisió i el racisme socials. Això comporta que milions de persones siguin, de fet, ciutadans de segona amb menys drets que la resta de la població.

El capitalisme depredador destrueix el territori

Front a un capitalisme depredador causant d’una crisi ecològica global, que amenaça la pròpia supervivèncie de l’espècie i que té en el canvi climàtic la seva manifestació més alarmant, la política de la Unió Europea és aprofundir la lògica productivista de l’actual model, el foment d’infraestructures que destrueixen el territori, i afavoreix els intents de rellançar la energia nuclear.

La política agrària està al servei de les multinacionals

La Política Agraria Comú (PAC) està al servei d’un model d’agronegoci al servei de les grans multinacionals del sector, ensorra el món rural i la petita pagesia, fomenta els aliments transgènics, una alimentació de mala qualitat i socava la sobirania alimentaria. La producció d’agrocombustibles empitjora la situació al camp i ha tingut greus conseqüencies internacionals, en ser un dels factors causants de la crisi alimentària.

L’Europa dels estats empresona pobles

L’actual UE es basa en una Europa dels Estats que nega el dret a l’autodeterminació de molts pobles europeus que es troben empresonats i esquarterats. Els Països Catalans som un d’aquests pobles a qui es nega el dret a decidir lliurement el propi futur. La uniformització i globalització amenacen les llengües minoritàries i minoritzades, que es troben desemparades davant d’unes administracions que no practiquen polítiques per defensar-les.

L’Europa del capital és també l’Europa de la guerra

L’Europa del capital és també l’Europa de la guerra i el rearmament, amb una política de defensa subalterna a l’OTAN, que ha afavorit la remilitarització dels països europeus i els interessos de la indústria de l’armament, amb l’objectiu de construir una Europa-potència. La política militarista i imperialista de la UE queda clarament de manifest amb la presència de tropes de varis països europeus a l’Afganistan, una guerra la naturalesa de la qual cada cop és més evident per l’opinió pública. Al mateix temps, es manté la complicitat i s’aprofundeixen els acords comercials i polítics amb l’Estat d’Israel i la repressió al poble palestí.

La Unió Europea és un projecte neocolonial

Les multinacionals europees, amb el suport actiu dels governs de la UE, continuen amb la seva politica de rapinya dels recursos naturals dels pobles del sud i de d’explotació de la mà d’obra, a la recerca de matèries primes barates i de nous mercats. El deute extern dels països empobrits, un deute il.legítim, segueix sense anular-se i utilizant-se com un mecanisme per imposar als governs del sud polítiques d’ajust. I la diplomàcia europea segueix treballant per socavar els processos de canvi empresos en diferents països de llatinoamerica i salvaguardar els interessos empresarials europeus.

Repressió contra la dissidència

La crisi i el malestar social acumulat provoca un increment les mesures repressives per part dels Estats de la UE i la retallada de llibertats democràtiques bàsiques, sovint amb el pretext de la “guerra contra el terrorisme”, que busquen criminalitzar i contenir la dissidència.

Crida a la mobilització i autoorganització per respondre a l’Europa del capital, la crisi i la guerra

Front aquesta situació, la mobilització social és imprescindible. Només aturarem les actuals polítiques amb l’autoorganització dels sectors populars i la nostra presència al carrer. Perquè la crisi la deixem de pagar les i els treballadors, hem d’oposar-nos a les polítiques neoliberals i trencar amb els seus Tractats i estratègies, mobilitzant-nos per al repartiment de la riquesa, del treball (a la feina i a casa), per la defensa del mediambient, per la fi de qualsevol forma d’opressió i discriminació per raons de gènere, nacionalitat, etnia i opció sexual, i per la desmilitarització, la pau i la solidaritat amb els pobles de tot el món.

Per aquest motiu els col.lectius, organitzacions i plataformes catalanes que ens hem trobat a Sabadell el 14 de novembre fem una crida per començar a organitzar una resposta a l’Europa del capital, la crisi i la guerra i als intents que la crisi la paguem tots i totes durant el proper semestre, a impulsar una àmplia varietat d’iniciatives de protesta durant aquests sis mesos, i a organitzar-nos dia a dia i en tots els terrenys.

En particular, fem una crida a preparar la mobilització durant les cimeres de Ministres de Treball i de la Unió pel Mediterrani que es preveuen realitzar a Barcelona del 27 al 30 de gener i del 5 al 7 de juny, respectivament. I també durant la Cimera Unió Europea-Amèrica Llatina que es realitzarà del 17 al 18 de maig a Madrid, entre d’altres. Igualment, considerem important participar en el proper Fòrum Social Català que tindrà lloc del 29 al 31 de gener a Barcelona i impulsar activament àmplies mobilitzacions el proper 1er de maig en contra l’Europa del Capital, així com reforçar convocatòries com ara les del 8 de març, dia de la dona treballadora, i el 17 d’abril, jornada internacional de lluita camperola, entre d’altres.

Blog de la campanya: http://noue2010.blogspot.com/

les últimes incorporades:

Els continguts s’organitzen seguint els 4 grans blocs / campos de les Jornades. Per aquests dies de nadals ja teniu accessibles continguts dels “Campo I, Campo III”.
- Campo I. Identidades como ficciones. Devenires y luchas feministas.

- Campo III. Crisis, globalización y acción feminista.

Alguns exemples..Campo I
37-Espacios de mujeres. Cruces de caminos. Perspectivas de trabajo para la subversión. Betlem Cañizar. Ca la Dona, Bonnemaison, Casa de Donosti.

38-Lesbianismo e identidades. Bárbara Ramajo. Carolina Egio Artal.

41-Las nuevas trampas del patriarcado contra el avance hacia la igualdad: La custodia compartida, denuncias faltas y el pretendido Síndrome de Alineación Parental (SAP). Dones Juristes.

43-Aplicación efectiva de la ley integral contra la violencia contra las mujeres. Dones Juristes

45-Seguridad y cuidados desde el feminismo antimilitarista. Perspectivas y propuestas. Dones x dones.Vicky Moreno. Dones x dones.

Link Campo I: http://www.feministas.org/spip.php?rubrique24

Alguns exemples Campo III:
1. Crisis, cuidados y trabajos
Yayo Herrero, Amaia Pérez Orozco, Cristina Carrasco

15. Una experiencia de solidaridad feminista internacional
Marxa Mundial das Mulleres de Galiza. Marxa Mundial de Dones de Catalunya

Link Campo III: http://www.feministas.org/spip.php?rubrique26

Font: http://www.amecopress.net/spip.php?article2881

Madrid, 18 dic. 09. El Pleno del Congreso aprobó ayer el proyecto de reforma de la Ley del Aborto con 184 votos a favor, 158 en contra y una abstención. La nueva Ley Orgánica de Salud Sexual y Reproductiva y de la Interrupción Voluntaria del Embarazo sitúa en los 16 años la mayoría de edad para decidir sobre la interrupción del embarazo y lo liberaliza hasta las 14 semanas, y que se autorice hasta las veintidós semanas si hay riesgo para la salud de la madre o malformación del feto.

La ley fue apoyada por el partido socialista, en el gobierno, el nacionalista vasco PNV y otros diputados nacionalistas catalanes y gallegos, y ahora debe ser votada en el Senado para su aprobación definitiva.

Santiago Barambio, presidente de la Asociación de Clínicas Acreditadas para la Interrupción del Embarazo (Acai), en declaraciones a AmecoPress, ha mostrado su satisfacción con la nueva ley que considera “adecuada a las necesidades de la población española y en particular de las mujeres que es lo más importante”.

Tomando como referencia el marco europeo, Barambio considera que “la ley española es una de las más avanzadas y garantizará que las mujeres de nuestro país no se vean obligadas a salir de España para abortar, como sucede con un amplio porcentaje de mujeres de Francia, Bélgica, Italia o Alemania”.

El presidente de Acai ha señalado que “nosotros consideramos tres aspectos de la ley que deben ser clarificados en el reglamento posterior para garantizar la seguridad jurídica de las mujeres y de los profesionales”.

Jóvenes entre 16 y 18 años

El primero de ellos se refiere a las menores de edad. Para su aprobación, el proyecto de ley tuvo que modificar uno de sus puntos más polémicos, que las jóvenes entre 16 y 18 años podrían interrumpir un embarazo sin informar previamente a sus padres. Así, en la ley se incluyó “la obligatoriedad de informar de la intervención al menos a uno de los padres, tutores legales o en su caso los ostentadores de la patria potestad de las embarazadas de 16 y 17 años”. Sin embargo se incluyó una excepción para no informar a los progenitores: si la transmisión de esta información pone en peligro a la menor.

Según Santiago Barambio, “no queda claro como las menores deben realizar esta notificación, si basta con comunicarlo verbalmente, si necesitan una notificación escrita…ni tampoco cómo se resolverán aquellos casos en los que estas mujeres manifiesten que puede tener problemas si se lo comunica al padre, la madre o el tutor”.

Indefiniciones jurídicas

Otro de los aspectos que no queda resuelto en la nueva ley, desde el punto de vista de Acai, es cómo se entiende y cómo se cuantifica la palabra gestación. “Esto debe ser aclarado”, explica Santiago, “porque es una indefinición jurídica que puede convertirse en un problema para los profesionales y para las mujeres”.

Por último, el profesional ha señalado que el texto de la nueva Ley Orgánica de Salud Sexual y Reproductiva y de la Interrupción Voluntaria del Embarazo “no aclara bien a qué se refiere con médico especialista, porque especialidades médicas hay muchas. Para nosotros es importante que los profesionales que realicen abortos tengan acreditada una formación específica en el aborto”.

El proyecto de reforma de la Ley del Aborto aprobado ayer en el Congreso regula además la objeción de conciencia de los médicos, en un intento de mejorar la calidad asistencial de la práctica del aborto en todo el Sistema Nacional de Salud.

Además, la formación sexual formará parte de la educación general de los escolares y los profesionales sanitarios estudiarán en la Universidad la interrupción voluntaria del embarazo.

Font: http://www.amecopress.net/spip.php?article2881 (també pots consultar els debats i últimes informacions relacionades des de la font de la notícia, web AmecoPress).

La mateixa notícia en altres fonts:
Libertat digital: El Congreso aprueba la ley del aborto, “histórica reivindicación feminista”

Dones x Dones i la Marxa Mundial de Dones, convocants de la concentració a Barcelona

totes amb Aminatu

un dels cartells repartits a la concentració de Barcelona

Fotos de la concentració a la galeria d’imatges de Ca la Dona:
http://picasaweb.google.es/imatgescaladona/171209_totes_som_aminatu#

Barcelona Televisió ha cobert la concentració en directe…a la seva web podeu veure el vídeo.

Vídeo de BTV:

www.btvnoticies.cat

Concentració a favor d’Aminetu Haidar – BTV, Barcelona Televisió, 17/12/09
http://www.btvnoticies.cat/2009/12/17/concentracio-a-favor-daminetu-haidar/
Aminetu Haidar, l’activista sahrahuí en vaga de fam, ha ingressat aquesta matinada a l’Hospital General de Lanzarote per dolors i vòmits. Aquest vespre, a la plaça de Sant Jaume, hi ha hagut una concentració de suport a Haidar. Un avió militar l’ha de traslladar cap a Al-Aaiun, tot i que encara no se sap quan.

A Barcelona han convocat la trobada l’associació feminista Ca la Dona. A diferència dels actes que s’han portat a terme les darreres setmanes a la ciutat, a més de cridar consignes en favor de l’activista, avui s’han encès espelmes per recordar la greu situació de Haidar després de 32 dies de dejuni. Malgrat que totes les notícies semblen indicar que el desenllaç d’aquesta crisi és imminent, els manifestants encara estan a l’expectativa.

MONTSE CERVERA, membre de l’associació Dones per Dones “Ho vull creure perquè trobo impossible que pugui passar un desenllaç dolent. Però també hi ha hagut mals moments, al començament pensàvem que això no passaria. Per tant, estem expectants”.

—–

Haidar ya vuela camino de El Aaiún – público.es, 17/12/09.
Un acuerdo hispano-marroquí con la participación activa de Francia permite el regreso de la activista a la capital del Sáhara Occidental.
http://www.publico.es/espana/278923/moratinos/dice/ejecutivo/sigue/trabajando/hora/apoyo/eeuu/francia

CARMEN MAGALLÓN

La determinación y valentía de Aminatou Haidar para llevar a cabo una acción no violenta tan potente como una huelga de hambre, con el dramatismo que impone la decisión de poner en juego la vida para defender el derecho a vivir en su tierra, ha puesto sobre la mesa un conflicto que lleva años en la sombra: la situación del Sáhara Occidental, el único territorio africano pendiente de descolonización.

Desde la perspectiva de los derechos humanos, sancionados por la Asamblea General de las Naciones Unidas en la Declaración Universal aprobada el 10 de diciembre de 1948, ¿puede un Estado deportar a una persona sin su consentimiento? ¿Puede un Estado negar a alguien el derecho a vivir en su tierra? Con la mente y el corazón unidos a Aminatou, pienso en el viejo poema del tiempo de las dictaduras, aquel en el que Erich Fried escribió: “¿Aquí quién manda? El pueblo, naturalmente. Naturalmente el pueblo, pero ¿quién manda realmente?” Como Fried, pienso que el Estado, naturalmente, no puede negar a una persona el regreso a su casa. Pero, al igual que Fried, veo cómo algunos Estados lo hacen realmente, cómo lo hace Marruecos con Haidar. De fondo, el conflicto es de quién es la tierra a la que volver. Quién manda aquí.

Cuánta razón tenía Hannah Arendt cuando escribió que, a menudo, lo que impide el disfrute de los derechos humanos es la carencia de una comunidad de referencia, la abstracta desnudez de ser nada más que humano. Lo han comprobado los refugiados, los apátridas, los encerrados en los campos de exterminio. ¿Es el caso de Aminatou Haidar? ¿Quién ampara a los saharauis, además de ellos mismos?

La comunidad internacional tiene mecanismos para exigir a un Estado que asuma sus obligaciones. Puede buscar una salida inmediata a la situación de Aminatou y activar, estableciendo plazos, su compromiso con el Sáhara, el cumplimiento de las Resoluciones de Naciones Unidas.

A estas alturas de la historia, y más allá de la mejor o peor gestión de este episodio, este no es sólo un problema de España. Si hay un caso claro en el que tiene que implicarse la comunidad internacional, y dentro de ella quienes tienen capacidad para influir, es este; en particular, y dadas las relaciones e intereses que mantienen con Marruecos, son Estados Unidos, Francia, Argelia, España, y desde luego la Unión Europea, quienes han de actuar. No sólo porque la comunidad internacional es garante del cumplimiento de los derechos humanos frente al Estado, sino por una cuestión mucho más de fondo y con implicaciones graves: ¿alguien ha sopesado qué lección se extrae de la marginación de una lucha, la del Sáhara, que es pacífica, y qué se está promoviendo cuando la comunidad internacional sólo se moviliza ante quienes utilizan la acción terrorista?

Ante la posible muerte de Aminatou Haidar, que no se llevaría a nadie por delante, ¿qué van a hacer Francia, la UE o Estados Unidos, que tanto empeño ponen en otros conflictos, aireados con métodos sangrientos? Aminatou Haidar, la opción no violenta, ha de vivir: la comunidad internacional tiene que salvarla.

Carmen Magallón es doctora en Físicas y directora de la Fundación Seminario de Investigación para la Paz

Font: http://blogs.publico.es/delconsejoeditorial/402/haidar-y-los-derechos-humanos/
Publicat a l’edició paper del diari de diumenge 13/12/09, Opinión, pág.6. http://files.publico.es/estaticos/pdf/ficheros/pdf/13122009.pdf?r=1512200923