novembre 9th, 2011

montserrat roig

(gràcies Mercè Otero-Vidal!)

Digues que hi ets, encara que sigui mentida. En record de Montserrat Roig i Fransitorra

Ara que fa vint anys de la mort de Montserrat Roig i Fransitorra, les feministes de Ca la dona i de la Xarxa Feminista ens adonem que sempre ha estat al nostre costat i que sempre hem comptat amb ella, perquè és significatiu que la sala més gran i més maca que teníem al local de Ca la dona del carrer Casp on hem fet reunions, actes, trobades i assemblees portava el nom de Montserrat Roig amb la seva foto sobre la porta. I evidentment ens comprometem a mantenir el seu record quan arribem al nou local tan esperat del carrer  Ripoll.
El que cal ara és llegir o rellegir l’obra de Montserrat Roig, que va ser una potent veu testimonial (en paraules de la també enyorada Cristina Dupláa) i va despertar la memòria del nostre passat recent de manera activa i compromesa.
Els títols de les seves obres són prou eloqüents de la seva consciència i compromís feministes. Per exemple, amb Molta roba, poc sabó… i tan neta com la volen dóna protagonisme a l’àmbit domèstic i a la tradició de les bugaderes, L’hora violeta és tot un símbol explícitament feminista, El temps de les cireres és, sens dubte, un record a Louise Michel de la Comuna de París. També va escriure llibres d’assaig sobre feminisme: ¿Tiempo de mujer? i Mujeres en busca de un nuevo humanismo. El seu monòleg teatral Reivindicació de la senyora Clito Mestres és un joc de paraules de ressonàncies clitorianes a favor de la figura de la tragèdia grega Clitemnestra. Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Sobre el plaer solitari d’escriure i el vici compartit de llegir és un important text de crítica literària feminista.  Amb el recull dels seus últims articles Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 tanca el cercle tornant a un títol de l’àmbit domèstic, del menjar, per tractar periodísticament de tot el que l’interessava i la preocupava lligant, com a dona feminista, allò que és personal i allò que és polític.

Petita antologia d’urgència
“Tinc vint-i-quatre anys. Ara em fan la gara-gara. Els uns, perquè acabo de guanyar un premi. Sic transit gloria mundi; encara no he publicat cap llibre. Sóc de l’eixample de la nostra estimada ciutat. D’un barri de segona categoria, amb esglésies que es fan la competència dominical. D’un barri de senyores pones i de senyors que posseeixen més seny que or. [...] Aquest llibre que teniu entre mans, el vaig escriure ara fa vuit anys a Tiana, on em vaig tancar a prop d’on viu la Lola Anglada, sota el cel límpid del Mediterrani. Hi vaig afegir unes quantes narracions escampades d’ací i d’allà i vaig decidir de presentar-lo al premi de narracions Víctor Català. [...] Tinc per a aquest primer llibre una especial tendresa. Ple d’alts i baixos, desigual, amb transcendentalismes barats, sense domini de l’idioma —domini que encara no tinc—, representa per mi el primer aplec escrit amb consciència d’escriptora.”

Del pròleg del llibre Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen.
Barcelona: Selecta, 1971. (Edicions 62, 1978)

—————————————————————
“Som una ganga!
Decidida, sensual, independiente, culta, urbana, fuerte, encantadora, inteligente, muy femenina. Ho han descobert, per fi ho han descobert. Un anunciant de colònies, que és català universal i d’allò més nostrat, ha descobert com és la dona dels noranta: La belleza es atractiva y la inteligencia también. La mujer de los noventa los ha reconciliado.

Ja està. L’antagonisme intel•ligència/¬bellesa femenines, irreconciliable fins ara per a la ment masculina, s’ha acabat.
Ara, les dones no hem de ser lletges a la força si som intel•ligents! Perquè som el que segueix: decidides, sensuals, independents, cultes, urbanes, fortes, encantadores, intel•ligents i, sobretot, molt i molt femenines. Quin pes, Mare de Déu! Tota una programació per a la pròxima dècada. Ja ho sabeu, pageses del Vallespir i del Montsià, dones del Conflent i de la Terra Alta, menestrales de la Garrotxa i vinateres del Priorat: les dones acabem d’aconseguir l’absolut. Som independents, ai Senyor, bellíssimes, encara que el veí segueixi boig per la Jessica Lange, d’allò més intel•ligents, per bé que no ens conviden a cap debat important, a no ser que s’hagi de parlar de foteses, som encantadores, mentre no opinem massa sovint, som fortes, no hi ha més cera que la crema, ben decidides, quin remei ens toca, urbanes, per bé que vivim, també, al camp, a l’extraradi, en un poble petit on fa un fred que pela, sensuals, encara que el propi faci el seu fet com aquell qui s’empassa una aspirina amb aigua salada: amb els ulls aclucats i ben de pressa, i, sobretot, sobretot, som molt i molt femenines.
Som infermeres i ens posem moníssimes per atendre malalts i obeir metges apressats, som secretàries i ai d’aquella carrera a la mitja, som polítiques, i escoltem bajanades com una Pompadour aromada amb violetes, som periodistes i fem macramé mentre ens encarreguen aquell reportatge sobre els barris que no dóna prestigi, som científiques però ens hem de preocupar de fer¬nos neteja de cutis, som escriptores i tothom ens plora damunt l’espatlla.

Som una ganga. Vet¬-ho aquí. El missatge de la colònia ha descobert la mare dels ous. Anem més barates que les burgeses de començaments de segle, perquè ens paguem el sopar i no mirem, tan romàntiques com som, el compte corrent del contrincant. Tenim diner propi, quin avenç! encara que aquell galifardeu molt més jove i menys preparat cobri molt més.
Som d’una sensualitat arrabassadora, però doneu-¬nos temps, que hem de ficar les criatures al llit. Som independents, perquè aquell trinxeraire, que ara viu amb una joveneta, badoca i condescendent, no afluixa calés ni que el matin. Som cultes, això sí, perquè encara ens prenem seriosament el que han escrit, compost, pintat i pensat, sí, pensat, els Grans Homes, als quals no hi ha temps ni per llegir, escoltar o contemplar.
Una ganga a preu de saldo. Molt més barates que aquesta colònia que ha arribat a la reconciliació dels contraris: la intel•ligència i la bellesa en un mateix cos. Qui en dóna més?”

Avui (6¬XII-1990).
———————————————————–
“El tren anava ple de gom a gom, perquè eren molts els refugiats d’Angulema. Els alemanys els tractaven bé, era un tren normal, de viatgers. Com que creien que anaven cap al sud, el germà gran dels Cortès, en Pepe, invàlid de la guerra d’Espanya, va dir que aprofitaria per baixar a Montalbà i hi cobraria uns diners que li pertocaven en concepte d’ajuda als refugiats. En Pepe tenia un mapa i anava comptant les estacions, però s’adonà, de cop i volta, que es trobaven damunt del Danubi. Van passar quatre dies i no sabien on anaven, la mare dels Cortès només feia que renyar-los perquè no orinessin per terra. Van arribar a una petita estació, el pare va mirar i va dir: Mauthausen. No sabien on eren. Van obrir les portes i uns guàrdies van obligar a baixar els homes i els joves, entre ells algunes quasi-criatures de tretze anys. Els van fer baixar amb enganys, dient que tornaven de seguida. Però les dones van començar a malfiar-se’n i van cridar. Els alemanys, aleshores, canviaren les bones paraules per la brutalitat, i feien baixar els homes a cops i a empentes. El germà menut dels Cortès, l’Àngel, que tenia vuit anys, es volia llançar darrera el seu pare i cridava, <<papa,papa!>>, la mare l’agafà amb fúria i s’abraonà als alemanys tot cridant-los: <<Si em treuen aquest, també, vostès m’han de matar aquí mateix!>> No els van deixar ni acomiadar-los. En Jacint Cortès encara recorda els esgarips d’aquelles dones, els seus xiscles, moltes d’elles s’estiraven els cabells, desesperades, car estaven segures que els duien a matar. Els SS tornaren a tancar les portes dels vagons i el tren continuà cap a un camp de deportació femení on el tren s’aturà tres dies i tres nits i les dones i les criatures no baixaren mai. Unes deportades els pujaven el menjar. Van tancar una altra vegada les portes i el tren va engegar de nou, ara cap al sud. Les dones van sentir rumors que havia arribat una ordre de París per tornar-les al lloc d’origen, a Angulema. Però el tren va marxar sense aturar-se mai i, quan obriren les portes, es van trobar a Fuenterrabía i, en lloc de SS, els va rebre la guàrdia civil. Els van tancar al camp de futbol d’Irun i després els enviaren a Barcelona, al palau de Missions. La mare va arribar malalta, no podia menjar res, només aigua i sucre. Es van trobar la casa del Prat de Llobregat saquejada pels veïns i no van poder recuperar res, ni una foto del germà gran, en Pepe, el preferit de la mare. Van saber des del primer moment qui se l’havia quedada. La mare era una dona molt de casa seva, no havia sortit mai sola a Barcelona, perquè deia que <<s’hi perdia>>. Però quan els feren tornar a la força i es quedaren sense res, sense feina, sense casa, sense menjar, la mare baixava sola a la ciutat i es <<perdia>> pels carrers estrets del <<Barri Xino>> tot venent tabac, pa i oli d’estraperlo. I sempre guardava la fruita més bonica, les pomes lluents, les taronges grosses, fins que es feien malbé. La guardava per als seus fills, els qui s’havien quedat a Alemanya, perquè deia que tindrien gana, quan tornessin. Ja hem vist que no tornarien, que en Pepe i el seu pare moririen al camp de Gusen.”

Els catalans als camps nazis

——

Per recordar-la també recuperem tot el material de la sèrie de documentals biogràfics Noms de TV3, que es va produir entre el setembre del 2003 i l’agost del 2004 http://www.tv3.cat/noms/roig/home.htm

En Víctor Pàmies recull en el seu blog Raons que rimen, Llista de participants a l’homenatge pel 20 aniversari de la mort de Montserrat Roig

http://vpamies.blogspot.com/

Compartir:
  • Digg
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Google Bookmarks
  • Netvibes
  • PDF
  • RSS
  • Technorati
  • Twitter
  • Meneame
  • MisterWong
  • email
  • Print
  • Reddit
  • Wikio

entrades relacionades

No
Comments

Tags: