DEL MARROC A ESPANYA
LES PIONERES DE L’OR VERMELL

Cada estiu, són milers les que deixen casa seva i el seu poble durant una quants mesos per anar a plegar maduixots espanyols. Una migració temporera de vegades dolorosa, unes condicions de treball sufocants… Però per a aquestes marroquines, la llibertat i l’autonomia financera no té preu. Dos sacs de 25kg de farina, vuit pans de sucre, uns bidons d’oli, sacs desbordants de llegum: les provisions s’amunteguen en el passadís d’una casa de Beni Mellal, poblet de l’Atlas Mitjà del Marroc. Halima, vídua de 37 anys, mare de quatre criatures, acaba de saber que se’n va a Espanya a fer la campanya del maduixot. Disposa de quatre dies per a preparar tres mesos d’absència. “Potser més , si em demanen que em quedi per a empalmar amb la dels gerds”.

El 2006, la vil.la de Cartaya ha signat amb l’Anapec (agència d’ocupació marroquina) una convenció bilateral de “gestió integral de la immigració temporera” en la província de Huelva) (a l’extrem sud de la península, prop de la frontera portuguesa), per tal de garantir que, un cop acabada la campanya, tornen al seu país. Les marroquines conformen des d’ara el més gran contingent de treballadores, substituint les Romaneses, les Poloneses, i les Búlgares.

“La manera de seleccionar és discutible, lamenta Houra Alami, de l’Associació marroquina d’estudis i d’investigacions sobre les migracions (Amerm). Analfabetes i pobres, se suposa que són submises i dòcils”. No obstant, com moltes altres investigadores, Houria Alami veu en aquest programa una oportunitat d’emancipació per a aquestes dones: adquireixen un estatut social, dins la família, al seu poble. Per primera vegada a la seva vida reben un salari, el gestionen soles i l’inverteixen en allò que millor els sembla.” Una llibertat fins aleshores reservada als homes.

A Beni Mellal, l’ambient és febril. Les unes marxen aquest vespre, les altres d’aquí a una setmana, les altres no van enlloc. Malika, mare divorciada de 42 anys que viu a casa el pare, arregla els últims detalls de la marxa amb Halima. Ella és qui avança els diners necessaris per a comprar els bitllets del bus que les portarà fins Tanger. Equipada amb el seu mòbil, Halima desgrana una llista de telèfons d’urgència que Hassan, el fill de 13 anys, s’afanya a anotar, mentre Fatma, la filla gran, 19 anys, s’afanya a la cuina.

De cop una delegació de dones irromp dins la casa. Volen saber per què elles no han estat seleccionades, aquesta vegada, per a la “campanya del maduixot”. Aquest any, des de començaments de febrer fins a finals d’abril, 5.092 marroquines esperaven el contracte, 3.600 només han pogut marxar, a causa de les condicions climàtiques que pertorben la collita. I, un cop a Espanya, totes no han pogut treballar. Un desastre per a aquestes dones que financen amb els seus diners – o s’endeuten – el cost del visat i del viatge (al voltant de 68 €).

Marxar deixant les criatures

El temps s’esmuny. Halima se’n va a dir adéu als veïns. “Ocupeu-vos d’ella” ens crida el sastre del costat quan ens dirigim cap a la parada de taxis col.lectius. El més gran dels nois estira una maleta atapeïda fins a rebentar. Els adéus trenquen el cor, les criatures ploren, no pas la mare. Per a llançar-se a aquesta aventura, cal tenir una determinació i una voluntat de ferro.

El dia es lleva al port de Tanger. Centenars de dones carregades de maletes s’amunteguen a la sortida dels ferrys. Entre les túniques tradicionals ( vestit llarg i caputxa), alguns texans, arracades, talons i maquillatges desperten l’alba esgrogueïda. Un cop que la treballadora de l’Anapec els haurà tornat el passaport, amb el tampó del preuat visat per Espanya, les pioneres de l’or vermell podran embarcar.

A l’altra banda de l’estret de Gibraltar, à Algeciras, autobusos esperen a les que els marroquins anomenen les “freseras” per a portar-les a les cooperatives. A la Malika i a  la Halima els perdem el fil en aquest oceà de plàstic blanc que tapa el sud de la província andalusa de Huelva on 7.000 ha estan dedicades al cultiu de maduixots en hivernacles.

A la finca Curri, les que recullen, acotxades, treballen entre 6 i 8 hores cada dia.  El dia, que ha començat a les 8, s’acaba. Manuel Garcia Robles, director de la Futeh, reconeix que la tasca d’aquestes dones és extremadament penosa, però insisteix en què la majoria dels patrons espanyols els respecten els drets:”Cinc mediadors, marroquins, garanteixen la comunicació entre treballadors i patrons. Tan bon punt ens assenyalen un problema, hi intervenim.”

Saïda, de 27 anys, és temporera des de fa set anys, i s’ha guanyat la confiança de la patrona. Acaba d’obtenir el permís de treball per a tot un any. Potser es convertirà en cap de camp, com l’antiga cullidora romanesa que acupa aquest lloc a la finca Curri. Comparteix un pis amb onze dones, ofert pels agricultors: al damunt de la taula de la sala, una dotzena de pans marroquins esperen per entrar al forn. En les dues habitacions de 6m2 provistes de 6 llits cada una, les maletes són difícils de fer enttrar. Saïda ha aconseguit fer-hi entar un televisor que ha comprat amb una companya d’habitació. Algunes s’amunteguen per a mirar-se’l mentre que d’altres dormen o esperen el torn per a la dutxa, sense oblidar que la promiscuïtat atia les friccions.

58 º C i malestars dins els hivernacles

A Agromilinillos no hi ha mediadors marroquins que puguin fer arribar als patrons les reivindicacions de les obreres, i com a allotjament, prefabricats d’obres on cada una situa als peus del seu llit els seus tresors – oli, espècies, farina – que han portat del Marroc. Aquesta empresa que produeix 10 millions de kilos de maduixots entre desembre i juny, no ha previst per a les seves treballadores més que taules de jardí de plàstic, en els mòduls que es fan servir com a cuines. Les dones pasten el pa arran de terra i han hagut de pagar-se entre totes un forn.”Aquestes instal.lacions són provisionals, diu, defensant-se, el director comercial. Estem a tocar del Parc Nacional de Doñana i no hem pogut construir en ferm.” Insisteix en mostrar-nos altres camps, on autèntiques cases allotgen les obreres.

A les 16h, la temperatura frega els 400 “A finals de maig es pot enfilar fins el 580C, tenim tres indisposicions al dia. L’ambulància arriba en 15 minuts”ens diu Ramon el contramestre. Cada 50 m hi ha una aixeta d’aigua potable disponible. Els wàters, dues instal.lacions de les d’obres per a 270 obreres, on l’aigua no arriba al lavabo, són a set per la Federació Internacional dels Drets de l’Home, un 65 o 70 % de les finques ofereixen condicions de treball i de vida acceptables, i n’hi ha algunes que es poden considerar modèliques: “Depèn dels amos. En dos anys hi ha hagut progressos, sobretot pel que fa a la qualitat de l’allotjament. No és el luxe, però està net. Algunes dones pateixen però no es pot parlar d’esclavitud.”

A la carretera de Moguer, agafem una marroquina d’Agadir que fa auto-stop. Va al dispensari, a la “consulta dels maduixots”: durant la seva estada, les temporeres gaudeixen d’una asseguraça mèdica, però sovint ignoren que la seva canallla , al Marroc, hi tenen també dret. “Pateixen de mals al clatell, als broços, a l’esquena, però no volen aturar-se i s’afarten de calmants” ens diu una enfermera. Deixar de treballar no està escrit en el programa. L’accord preveu que les obrerres guanyen 37,50€ bruts al dia, per 6,30h de feina, amb un dia de festa per setmana. “Fem hores extres, pagades amb la tarifa normal, explica una temporera. Treballem quan els maduixots estan madurs: una vintena de dies cada mes, de vegades més, de vegades menys.” És a dir un sou, els mesos2mitjans” de 750€ bruts. Un dia de recollida a Espanya dóna deu vegades més que al Marroc. “Quan faig les olives, les taronges o les flors al meu país, guanyo 5,30€ al dia, i carrego caixes de 25kg” explica Halima.

La reputació de pencaires dòcils de les marroquines explica en part la predisposició que gaufeixen de la banda dels agricultors espanyols. “Amb una mitjana de 80 caixes de fruits per dia, sobrepassen a les noies de l’Est, ens assegura Ramon, que escriu en un full el rendiment diari de cada treballador. I si cal treballar més, elles no rondinen.” Perque volen tornar l’any vinent, i reivindicar estar mal vist.

Trencar l’espiral de la misèria

Dones emprenedores del seu  propi destí, provoquen moltes crítiques del seu cercle proper al Marroc. Des de la seva arribad, fa nou dies, Rahma, 27 anys, plora cada vespre. Ha deixat la seva filla d’1 any a la seva sogra, i el marit no para de culpabilitzar-la quan li truca. Guanya més que ell que és treballador substitut en una refineria de sucre, però ella tornarà desfeta. Ja que per marxar, per estar a Espanya, cal afrontar prejudicis, capgirar l’equilibri familiar, afrontar situacions doloroses. Actrius de globalització, les treballadores marroquines paguen un fort preu  per a permetre’ns consumir molt i menys car. Però “aquestes dones són  unes lluitadores” afirma Houria Halimi. Treballen com bèsties de càrrega però accedeixen a la independència financera i trenquen l’espiral de la misèria.

Fa sis anys Halima enviava la seva canalla a captar. Des que ella treballa a Espanya, aquesta bereber analfabeta, casada als 14 anys, ha après a parlar l’àrab, a comptar per a fer les trameses bancàries per la canalla i sap els rudiments del castellà. Com Zahra que per cada campanya de maduixots aixeca un pis a la seva casa; com Nouria, que no sap quina edat té però que envia les seves dues filles a l’institut … I això, elles únicament ho deuen a elles mateixes.

Reportatge de Catherine Castro

Traduït per Antònia P-E

Reportatge. M.C. Agost 2011