Em sembla molt interessant el tema de l’heteronormativitat. Crec que les mateixes lesbianes estem afectades per aquesta normativitat i sovint ens costa parlar amb la mateixa naturlitat de la nostra vida quotidiana com ho fan les persones que viuen dins de relacions heterosexuals. Ens costa ,per exemple fer comentaris sobre la vida quotidiana amb la nostra parella en converses en cercles habituals , que no siguin “guetos” homosexuals, okupes o grups alternatius. Crec que és molt important normalitzar la quotidianeïtat de les parelles lesbianes i hem de fer també comentaris sobre si la nostra parella també ronca, o si ens ha dit que ha plogut la nit passada perquè nosaltres no hem sentit res, si ella també s’emporta aigua a la tauleta de nit, etc etc, tants comentaris que sobre la vida quotidiana en parella sentim en un context d’heterosexualitat normativitzada. Crec que també hem de fer aquesta militància en els comentaris més bàsics i quotidians amb la mateixa naturalitat amb què ho fan les parelles hetero. Crec que l’homonormativitat lesbiana està per construir i és un terreny que ens és fàcil a les dones. Parlar de les relacions personals no ens és difícil en general a les dones, ni de la família, però això canvia quan som famílies formades per lesbianes. La pressió externa és molt forta i ens obliga a inhibir-nos. Podríem fer un curs de rol-play en l’escola d’estiu sobre com afrontar aquestes situacions. Ens veiem allà!

Tinc 43 anys, soc lesbiana, y estic cansada.
Cansada de demanar perdó,de saltar, vorejar o obviar un mur patriarca que és l´escenari on visc cada dia.
Cansada de lluitar en solitari contra el masclisme, que abarca tant homes, dones i el simpàtic col.lectiu gai masculí( potser el més misògin de tots) que degrada, insulta i menysprea a totes les dones sense excepció ( bé, potser es salva la mama).
La meva energia, la meva lumeta vital va mimbant amb els anys, i encara que actualment tinc una parella luitadora, opimista i valenta que ens proteixeig a totes dues, i que intentem, dia a dia normalitzar la nostra situació ( ahir vam assistir a la comunió dels seus nebots), sento que a aquest mon minoritari al qual pertanyo, terrorisme pur, directe i actiu contra el patriarcat, ens falta el més importat de tot: LA UNIÓ.
Sense unió no hi força. I sense força no cambiarem res.
Moltes llumetes vitals com jo s´aniràn apagant lentament, dia a dia,perquè estem cansades, perque estem soles.
Si un dia totes, TOTES les lesbianes sortissim al carrer potser no trencariem el mur, però us ben asseguro que tremolaria i fariem alguna esquerda irreparable.

Susana

És necessari inscripció o confirmació d’assistència?

Gràcies!