|
|
| Eva Sànchez |
|
Fa més d’una dècada que estudio i treballo sobre el tema de la violència de gènere i la precarietat laboral femenina. Feminista declarada, dedico els meus esforços a denunciar determinades pràctiques de discriminació vers la dona en diferents parts del món.
La meva primera peça, Estás como el tomate, buena para el chile, és una crítica sobre el Femincidi que assola Llatinoamèrica des de 1993 i, Exit (2007) és una crítica a la situació de les dones aborígens australianes.
La característica fonamental de les meves instal·lacions és la utilització d’una gamma de color força reiterativa -el groc i el vermell-, i el contrast entre la simplicitat de les estructures geomètriques, realitzades amb fusta principalment, i les formes orgàniques d’elements naturals. Aquests elements sempre evoquen a la zona geogràfica a la que fa referència la peça. Per exemple, a la primera, utilitza la panotxa de blat de moro, i a la segona, branques d’eucaliptus.
A la peça Exit introdueixo la fotografia. Als anys 90 vaig cursar estudis de càmera i il·luminació, però no es fins a principis del 2000 que començo a experimentar i introduir la imatge fixa, no com a element autònom sinó com a part integrant de les meves instal·lacions.
Al 2000 és també quan començo a treballar en el camp de la imatge en moviment i realitzo estudis de càmera i edició. Una base important que em portarà a realitzar la meva primera peça de vídeo-art.
El component essencial que defineix les meves obres de vídeo-art és la simbiosi que s’estableix entre el cos nu de la dona i la naturalesa com a via de reivindicació.
A les meves dues primeres obres -Nuesa, 2006 i Ferida oberta, 2005 – exterioritzo les meves pors interiors, m’allibera quan em fonc amb la natura, al mateix temps que m’identifico amb el patiment d’una natura cada vegada més amenaçada per la intervenció destructiva de l’home.
Al 2008 formo part d’una exposició col·lectiva a Guanajuato, Mèxic, com a única representant catalana pel meu treball dedicat a la violència de gènere i precarietat laboral femenina a Mèxic, tant des de la meva vessant teòrica com artística. El vídeo-art Caputxeta Vermella (2007) es va projectar en loop en la mostra que porta per títol: Insurrectas y estridentes en México. A 100 años de Simone de Beauvoir. Una mostra que ret homenatge a l'esperit contestatari de Simone de Beauvoir.
Aquesta exposició és part integral del 36è Festival Internacional Cervantino, que és l'esdeveniment artístic i cultural més important de Mèxic i Llatinoamèrica.
El darrer video, que porta per títol No soy bonita ni lo quiero ser... (2009), segueix en la línia del seu predecessor en tant que critica la transmissió de missatges discriminatoris per qüestió de gènere a la cultura popular. Si a Caputxeta Vermella es feia referència a la manipulació dels infants a través de la literatura (els contes infantils), a No soy bonita ni lo quiero ser... s’analitza la lletra de les cançons de jocs infantils
|
|
|