Corren rumors de que està passant alguna cosa. A l’entrada hi ha dibuixada un habitatge. L’espai domèstic a l’espai públic. Tothom passa per casa nostre.
La casa està feta amb cinta de “Warning”. Es per jugar a cuinetes? A pares i mares? Que hi fa això al mig del pas?
Avui ens posem el mono per treballar, estem al servei de totes, ens demanen intervenció i repartim situacions. Una performence? “Ets una inútil, et mataré si em deixes.” L’espai ha quedat bloquejat. La tensió de les gomes, la tensió del silenci, la tensió del que mira, la tensió de ser vistes, i ningú gossa entrar. Ara hem de traspassar parets. Esteu convidades a veure que hi passa.
M’he lligat a tu. Entro a casa i em rento la cara. Llegeixo, m’estiro al llit. Treballo. Perquè m’estires? Cada moment que passa em dificulta l’acció, tensa la rutina, m’ impedeix el moviment, em descol·loca. Torno a començar una i altra vegada, no pararé per molt que m’estiris, no pararé. Fins quan seràs capaç d’aguantar?
Qui exerceix la violència? On ens situa? Com es genera i es retroalimenta? Podria deixar-te sola? Puc decidir-ho? Poden les nostres accions deixar de ser violentes? Com interferim en l’altre? He de deixar de fer força? Deixar d’ oposar resistència?
Aquí et deixo, amb la teva violència. |
