El cos lesbià i la seva autorepresentació

 Sense cap mena de dubte, l’aparició del tema de l’autorepresentació del lesbianisme està vinculada al sorgiment del feminisme com a moviment polític organitzat. Des de l’antiguitat existeixen obres que mostren escenes eròtiques entre dones. Però com que moltes són anònimes, resulta molt difícil considerar-les representacions pròpies. A més, es constata que la major part d’aquestes obres eren pensades per satisfer el desig masculí. Es tracta de representacions artístiques realitzades per i per al gaudi de la mirada dels homes.

 Aquesta situació es va incrementar a partir de finals del segle xix, quan tant la ciència com l’art van construir uns arquetipus femenins que contrarestaven i combatien les energies del moviment feminista emergent. Alguns d’aquests arquetipus van ser la ginandroide o els derivats de la teoria del tercer sexe. Els científics van veure la «nova dona» (l’emancipada o en procés de convertir-s’hi) com algú que mitjançant el rebuig de la maternitat atemptava contra les categories de gènere establertes i, en conseqüència, rebutjava també, de manera implícita, els homes.[1] Aquestes idees van conduir a una proliferació d’imatges que presentaven les dones que intentaven participar en la vida pública —fins aleshores un espai de poder masculí— com a dones que emulaven els homes i corrien, així, el risc de ser realment com ells i convertir-se en lesbianes. Aquestes teories, com ja he dit, van tenir el suport de textos científics de l'època, coneguts i estudiats per diversos artistes que, al seu torn, s’hi van inspirar per produir obres que feien visibles aquestes idees, tot afirmant-les i propagant-les al mateix temps.

És en aquest context que apareixen imatges d’autorepresentacions lesbianes. Aquestes imatges es produeixen no com a enfrontament amb l’atmosfera de crítica general, sinó que més aviat sorgeixen d’algunes artistes lesbianes que van entendre que l’únic camí de visibilitat que podien tenir les seves vides i les seves obres en aquell moment passava per l’adopció de la identitat que se’ls oferia. D’aquesta manera van dur a la pràctica obres en les quals s’autoretrataven vestides com homes i en actituds pròpies del gènere masculí. En l’àmbit de la fotografia, Claude Cahun és un exemple d’aquestes pràctiques, així com Romaine Brooks ho és en l’àmbit de la pintura. Actualment, les imatges d’aquestes dones transvestides es llegeixen des de punts de vista diferents. Per a Susan Gubar, les pintures de Brooks retraten el dolor que la indumentària masculina produeix, per fora i per dins, en les figures femenines.[2] Altres autores, com per exemple Shari Benstock, pensen que es tractava d’una manera de qüestionar els rols que el gènere, com a construcció social, imposava a tots dos sexes.[3]

 Paral·lelament, continuava la demanda d’imatges de dones que mantenien relacions sexuals entre si, com a via per satisfer les fantasies sexuals masculines sobre el tema. Tot i així, com escriu Estrella de Diego, les dones van crear, al mateix temps, una estètica pròpia que feia l’ullet a la mirada dominant.[4] En l’obra d’aquestes artistes es reivindica la llibertat del desig femení i de l’amor entre dones com una de les seves possibles expressions. Al mateix temps que l’emancipació femenina s’anava fent realitat, les relacions entre les dones es tornaven més visibles i més independents de les opinions establertes. Mamen, Gluck, Tamara de Lempicka o Leonor Fini són autores d’una important iconografia lesbiana, així com Frida Kahlo i les seves fantàstiques autorepresentacions estimant altres dones.

 Tot i així, no és fins als anys seixanta del segle xx que trobem artistes lesbianes que fan de la seva sexualitat una qüestió política. Basat en la quantitat important de literatura publicada sobre el tema, el debat sobre la necessitat de la construcció d’identitats lèsbiques arriba, a partir d’aquell moment, al cinema i a les arts plàstiques. En l’actualitat i gràcies a la tasca de les historiadores feministes lesbianes, s’elabora una genealogia de dones que han viscut la seva opció emocional i sexual de manera digna i, a més, creativa. Es construeixen models de vida de dones que van estimar altres dones. Al mateix temps, moltes artistes ens ofereixen el testimoni de la seva existència i la seva experiència com a lesbianes. Diana Block i Marlo Broekmans, el grup LSD, Laura Aguilar, Catherine Opie, entre d’altres, s’autorepresenten tot afirmant el seu cos i la seva manera d’estar en el món com a dones homosexuals. Altres dones, com Ana Helena, Betsey Damon, Jody Pinto o Fran Winant, treballen més properes a la construcció de discursos sobre el cos absent i la presència de l’homoerotisme.  De tota manera, totes tenen en comú el propòsit d’elaborar una iconografia pròpiament lesbiana que contribueixi a la formació d’un espai simbòlic per a aquestes relacions, sense que es generin noves estratègies de marginació per part de les estructures socials.

   El cos lesbià i la seva autorepresentació

Reflexes | 1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | Reflexions | 13| 14 | 15 | 16| 17| 18| 19

 Anterior

© Ca La Dona, 2002,Tots els drets reservats