Captar
les pertorbadores aparences del cos
Un
tret propi dels éssers vius és el seu constant canviar i transformar-se
sense tornar-se per aquest fet irreconeixibles. El cos humà viu, cada cos
humà viu, va canviant amb el temps en tots els seus components, tot
conservant sempre, però, un aire singular, un encís només seu. És la
mort qui ho fixa tot en un instant, un instant que assenyala que, acabada
la vida, el cos canviarà ja només per corrompre’s i tornar-se, ara sí,
irreconeixible, sense encís.
El
canvi constant del cos viu, que juga sempre, tot respectant-lo, amb
l’aire propi i constant del seu encís, es manifesta, en primer lloc, en
la seva aparença. O en les seves aparences, en plural, perquè el plural
reflecteix millor la mutabilitat, el moviment. Les aparences d’un cos
pertorben i atrauen al mateix temps: pertorben perquè no es deixen
controlar, atrauen perquè l’encís és misteriós. Pertorben i atrauen
els sentits i la raó queda una mica apartada, com a l’expectativa
del que pot succeir.
En l’Europa que s’anomenà a si mateixa cristiana, l’aparença del cos era una qüestió teològica. Era una qüestió teològica perquè, en aquella època, el garant de l’ordre simbòlic era la religió. Al segle xx, en canvi, una època en què la veracitat de la llengua, o sigui, la coincidència entre les paraules i les coses, estava garantida per la ciència i el diner, l’aparença del cos ha estat una qüestió mèdica i de poder econòmic.
Un
exemple d’això és la història de l’adornament del cos femení. En
l’Europa cristiana, molts teòlegs van prohibir a les dones adornar-se,
tot dient que era pecat corregir res del que havia estat fet per Déu: un
Déu que estava en la cúspide del sistema de poder i de domini. Al segle
xx el feminisme va criticar la intervenció prepotent de la medicina i les
manipulacions de la indústria cosmètica en les aparences del cos de les
dones. I ho va fer recordant que moltes dones volíem que ens deixessin
tranquil·les en aquest tema: volíem que es fes un buit en el qual cada
una pogués dir de la seva aparença allò que volgués, partint de si.
Penso
que va ser en aquests anys i en el context del feminisme on vam recuperar
amb emoció la història de l’autoretrat femení. En especial, del
retrat femení fet entre dones.
L’autoretrat
és una expressió exquisida de la contractació entre el si i el si, que
és, al seu torn, la pràctica política més viva que hi ha; perquè en
la contractació entre si i si una es transforma dia a dia. Però la
contractació entre si i si no és una cosa de dos, sinó de tres: hi ha
sempre un tertium,
un tercer punt que orienta el sentit de la meva contractació interior,
tot vinculant-la amb la resta del món. Quan el feminisme va crear
l'expressió «Entre mi i mi i entre mi i el món, una dona», la política
va fer un gir històric radical: Déu i els diners van deixar de ser
garantia de sentit. Per aquest motiu, continuem admirant especialment els
autoretrats amb mediació femenina: els de Hildegarda de Bingen, Cristina
de Pizán, Artemisia Gentileschi, Tamara de Lempicka…, per exemple. A mi
em semblen autoretrats que capten les pertorbadores aparences del propi
cos en la simplicitat divina del seu comparèixer en aquest moment o en
aquest projecte important de la vida.
Maria-Milagros Rivera Garretas, Historiadora i membre de Duoda.
Captar les pertorbadores aparences
del cos
© Ca
La Dona, 2002,Tots els drets reservats