II   La conversa entre “si mateixes” i  “les altres” als discursos de les artistes  relacionades amb les societats islàmiques

“... no hi ha cap raó per suposar que també els gèneres hauran de continuar essent només dos”[1]

 Les obres de Shirin Neshat, Ghada Amer i Mona Hatoum enceten una reflexió sobre com intervenen en la representació de “si mateixes” les posicionalitats subjectives que ocupen aquestes artistes en relació a “les altres dones” dels seus països d’origen (Iran, Egipte i el Líban). I, en conseqüència, de quina manera les nostres posicionalitats (accidentals/modificades) regulen les interpretacions que fem de les seves obres. Per poder respondre aquestes qüestions, la crítica feminista de l’art s’ha d’enfrontar a una de les paradoxes de la teoria feminista assenyalades per Butler: si les ficcions fundacionals del feminisme neguen qualsevol forma d’identitat preconstituïda, de forma natural o temporal, tot garantint l’autogovern de les dones i la seva possibilitat d’emancipació -a més de la visió de la construcció sociocultural del gènere- tanmateix, es desencadena un problema polític pel fet de pressuposar una identitat comuna englobada en la “categoria de dones”. D’aquesta manera, el “subjecte del feminisme” esdevé un parany restrictiu i limitador per la pròpia política de representació feminista: “la ‘representació’ tindrà sentit pel feminisme només quan el subjecte de les ‘dones’ no es doni per suposat en cap aspecte.”[2] A partir d’aquí, se’ns plantegen nous interrogants: com actua la performativitat del gènere a través de l’obra d’aquestes artistes (què constitueix la identitat que es pressuposa)? I, per tant, com es desplega la pràctica reguladora de la subjectivitat tot establint els límits de les polítiques d’identitat als processos de representació d’aquestes “artistes dones” en contacte amb “les dones islàmiques”? Tot seguint Butler, si assumim la definició del gènere com a relació i la seva contingència -que està per fer i s’està fent, sense cap subjecte anterior ni únic-, cal recordar que els gèneres, com els sexes, no necessàriament han de “continuar essent només dos”. En els contextos d’interpretació de l’obra de Shirin Neshat, la seva autorepresentació com a dona alliberada (que “és”) contribueix a la formació d’un discurs orientalista que funciona com una forma de colonització i apropiació de la cultura de les altres dones (que ella “no és”). Aquí, la idea d’un patriarcat universal generalitza la subjugació (i la resistència) de la “dona islàmica” als “homes”: “l’opressió de gènere s’explica subtilment com a simptomàtica d’una barbàrie essencial, no occidental.”[3] En aquest sentit, la sexualitat i la diferència dels cossos a les obres de Shirin Neshat, Ghada Amer i Mona Hatoum també s’hauran de veure com a construccions culturals que revisen les relacions entre discurs i poder.

    Montse Rifà Valls, Educadora Feminista

© Ca La Dona, 2002,Tots els drets reservats