De l'autorepresentació. Una perspectiva històrica

Parlar de les autorepresentacions en les arts visuals és parlar de les arts en el seu conjunt, ja que l’art és representació, i representació subjectiva. El producte artístic compromet el jo perquè surt del subjecte, ja sigui aquest masculí o femení (o s’anomeni masculí o femení), alhora que el construeix. Ara bé, sovint, en referir-se a autorepresentació o autorepresentacions, es pensa en les imatges que els artistes i les artistes han creat tot agafant  com a tema, com a objecte de la seva mirada i del seu treball, la representació de persones del seu mateix sexe o, encara millor, la representació d’ells mateixos o d’elles mateixes en forma d’autoretrats.

Si la figura humana —en una multitud de gèneres i subgèneres artístics— ha estat el tema privilegiat de l’art occidental des dels seus orígens, el retrat i l’autoretrat ho han estat des de finals de l’edat mitjana, amb el desvetllament de l’humanisme. Des d’aleshores ençà, l’artista —home o dona— s’ha representat, això és, s’ha pensat i s’ha creat, com a subjecte a través també, i potser principalment, de l’autoretrat. En la història, els casos de Durer, Rembrandt i Velázquez —que es pinta protagonista d’un retrat de la cort, al qual Las Meninas són l’excusa que hi dóna títol— són prou coneguts perquè no calgui tornar-hi. En canvi, els autoretrats femenins al llarg de la història són molt menys coneguts i, com succeeix amb bona part de les aportacions de les dones del passat, s’han estudiat poc o gens, fins al punt que les artistes actuals desconeixen sovint aquesta rica herència que les seves antecessores els han deixat.

Avui —ho confirma també l’edició d’enguany del Fem-art—, una de les grans preocupacions de les artistes és la reflexió sobre la pròpia identitat, però cal insistir en el fet que existeixen uns precedents certament rics per la seva qualitat i diversitat i potents per allò que encara ens poden dir. I això és el que ens poden dir si els coneixem, el que ens poden dir si els mirem com el que són: autorepresentacions d’una dona que, en constituir-se com a imatge, s’estava construint com a subjecte… una dona única i irrepetible, molt allunyada de la dona, la imatge artística de la qual ha estat objecte d’estudi per part de moltes historiadores de l’art feministes.

És cert que els estudis sobre «la imatge de la dona en…» ens han revelat que l’art ha tingut un paper molt important en la prescripció dels rols de gènere en cada moment històric, que moltes, no totes, és clar, de les obres dels artistes del passat —i també del present— en crear la dona posaven en circulació les seves fantasies, sovint perverses, i que res ens deien de les dones del seu temps o de tal dona del seu temps, per molt que en algunes de les seves obres s’hi poguessin reconèixer trets individuals representats de forma acurada: totes aquestes Venus, Dafnes, Mares de Déu, Judits, Senyoretes d’Avinyó o Mesdames  Matisse. Però les produccions artístiques femenines s’han estudiat menys que les representacions que els artistes han fet de les dones. I menys encara i, des del meu punt de vista, amb menys encert, les autorepresentacions en forma d’autoretrat que es conserven d’algunes, moltes, artistes del passat.

Frances Borzello, una prestigiosa historiadora feminista de l’art, va publicar el 1998 un extens estudi sobre els autoretrats femenins al llarg de la història titulat Seeing ourselves. Women’s self-portraits. Fins aleshores es tenien assaigs teòrics sobre el tema i també estudis centrats en una artista o en un moviment o període, però no comptàvem amb una obra general com aquesta. Es tracta d’una obra molt ben il·lustrada, un veritable plaer per a la vista i una eina per mirar i treure, qui ho vulgui, les seves conclusions… Però el text, ai!, el text està mal documentat i també mal enfocat. Parteix de la comparació dels autoretrats masculins amb els autoretrats femenins —els uns i els altres en general, quan no hi ha res de més particular que un autoretrat, per molt que entre alguns d’ells s’hi puguin veure trets comuns d’ordre estilístic o iconogràfic— i anticipa, ja en les seves pàgines introductòries, un seguit de preguntes esbiaixades que llasten la resta de l’estudi: «Per què tantes es presenten a si mateixes de manera tan submisa? […] Per què no presumeixen de les seves habilitats?  Per què es mostren tan tímides? [Etc.]” (pàgines 17 i 18).

En definitiva, aquesta autora, com altres, dóna per bo que mentre que als segles xix i xx emergeixen personalitats que indaguen amb rigor i compromís la seva identitat i es construeixen com a subjectes, les artistes anteriors van romandre lligades a allò que se’ls imposava, tancades en estrets models preestablerts, perdudes i ignorants de si mateixes.

En la meva xerrada a Ca la Dona en ocasió del Fem Art’01, m’agradaria mostrar, autoretrat per autoretrat, artista per artista,  que  hi ha altres mirades possibles sobre els autoretrats femenins del passat.

    De l'autorepresentació. Una perspectiva històrica 

© Ca La Dona, 2002,Tots els drets reservats